MY POEMS

UNA BELLA I ETERNA IMATGE Els rajos de sol, reflecteixen una bella imatge; una parella besant-se, de fons, les aigües, d'una mar en calma. De cop, els núvols, cobreixen l'immens cel blau; de la pluja que cau, es forma lentament,  un arc de Sant Martí. D'aquell recordat matí, en van néixer una tulipa i una rosa; negre l'una, vermella l'altre; la segona te la vaig regalar a tu. Simbolitzava l'amor, que sentia per la teva ànima dòcil; l'ànima d'un àngel i el cos de la deessa que ets. El meu tresor preuat, el diamant de la meva aliança; un robí, dues quartes parts del meu cor; l'altre meitat, tú la tens, fins sempre i per sempre, eternament.

ELLA I JO, ESPIES DEL TEU AMOR Ella t’albirava engallardida, a l’acost de la fosca, amagada entre la garriga; prop dels esculls, tu estaves, tranquilament observant l’eterna posta de sol. A l’albada, cantaves salms, des del cloquer, acompanyant; l’harmoniós cant dels ocells, mentre el sol rogent eixia, a la solitària matinada. No et servia de conhort, veure passar una esparsa volandera; preferies continuar pensant, en la noia, que el cor t’havia trencat. Jo t’espiava engallardit, a la tarda, amagat entre els llimoners florits; tu besaves els peus de la princesa, dels teus nostalgiosos i pretèrits pensaments. La lluna, en eixir, la teva ànima, havia occit; no la pogueres recuperar, perquè et feia falta l’altre part, que la noia a qui estimaves, sigilosa te l’havia robat. Ella t’albirava engallardida, a l’acost de la fosca, amagada entre la garriga; prop dels esculls, tu estaves, tranquilament observant l’eterna po...

EXPLOSIÓ DE SENTIMENTS Em sento trist, mirant el meu passat; no sé que fer, ni com solucionar-ho. Tinc nostàlgia per tornar, a la nació que deixo enrere; la meva esquena li diu adéu, el meu cor no sap que trobarà quan arribi al destí final. Penso en el que faré, deu, o potser, quinze minuts després; no gaudeixo del present, ni tampoc de la vida que estic vivint. M’enamoro de tu, però encara no he trobat la felicitat; pensava que estimar-te, em solucionaria els problemes del meu melancòlic pretèrit i del meu futur llunyà. Veig com la vida, transcorre lentament; vull eixir d’aquest malson, per a poder estimar-te molt millor. La meva felicitat, és la pintura gris; la meva ideologia, les tonalitats blanc i negre; la passió per a la vida, no té cap matís. Sóc esclau de la llibertat, la desgràcia és la meva amiga; l’única cosa que em pot salvar, és la mort, el dolor i la maldat.

PUNXES AMOROSES D'ESBARZERS Orenetes planaven, enmig del nostre abandonat carrer; el soroll que feien al batre les ales, ressonava més enllà dels teus batecs, de cor fugissers. Et treia les punxes, que els esbarzers t'havien clavat a la pell; et queixaves, no volies, que jo, amb delicadesa te les tragués; deies, que t'havien fet sagnar, per a sentir l'amor que havies perdut feia molt de temps. Encara que no volies recuperar-lo, t'agradava que l'amor fluís per les teves artèries; et relaxava, t'acaronava, com mai, algú t'ho havia aconseguit fer. L'extreies, em parlaves, d'aquest poderós però humil sentiment; et conqueria les neurones, observant com les orenetes, planaven lluny, del nostre abandonat i trist carrer. Ni tan sols, et vares despedir de mi; ahir, quan marxares i em deixares sol a casa meva. Preferies continuar odiant-me, en comptes de solucionar les esquerde...

MORIR EN VEURE LA LLUNA EIXIR Llàgrimes com maragdes, queien delicadament dels teus ulls; observant el sol de mitja tarda, adormida senties la meva escalfor. Passejaves per la platja, collint petxines, mirant l'horitzó; la posta de sol rogent, els teus cabells bellugaven ondulats al vent. La roba mullada, tacada de sal, per les intranquiles aigües de l'infinit oceà; l'assecaves amb les teves suaus mans. Em miraves silenciosa, pensaves les paraules que havies de dir-me; no sabies  com m'afectarien i encara menys, el que per mi senties. El teu front brillava, en la negror de la nit; l'amor t'havia encès el teu cor benvolent però trist. Finalment m'explicares, que moriries en veure la lluna de la següent nit, eixir; em preguntares si jo et volia acompanyar, a l'etern paradís. Et vaig respondre amb un rotund si.

L'INFINIT ATZAR L'atzar ens condueix, a la desesperació i l'engany; com gotes d'aigua, la sang, dels estels fugaços fa paranys. L'únic que ens pot salvar, són l'amor i la felicitat; la tristesa i la melangia, són dos paraules enemigues de la humanitat. Coloms blancs, ens porten, una pau que no existeix; la llibertat i l'amistat, punxes afilades, que formen  el tronc, d'una bella rosa. Paraules, què són les paraules? Éssers que s'emporta el vent; un vent glaçat o àrid, que probablement no existeix i que conquereix, els cors de la gent. L'atzar ens condueix, a la desesperació i l'engany; com gotes d'aigua, la sang, dels estels fugaços fa paranys. Nacions i religions, imaginàries en la nostra ment; per a perseguir-nos i recordar-nos, l'esclavitud que tenim i la llibertat que anhelàvem i anhelem.

ACROBÀCIES PRIMAVERALS Papallones en l’aire, voleiaven acrobàticament; sense parar esment, a la tempesta que s’aproximava. Eixien de les roses, abelles carregades de pol·len; emportant-se tot el que podien, per a no passar fam. Estaves al meu costat, observant delectosament l’espectacle; recollíem la roba, abans que comencés a ploure. Gats de carrer, entraven a cases de ningú, per evitar passar fred, arrasserats i cuidats per algú. Acrobàcies primaverals, feien harmoniosament les papallones; de color platejat algunes, d’altres, en canvi, semblaven d’aur. Papallones en l’aire, voleiaven acrobàticament; sense parar esment, a la tempesta que s’aproximava. Mon cor estimava, aquella bella imatge; recordada per a alguns, en la memòria d’altres. Papallones en l’aire, voleiaven acrobàticament; sabíem del cert que les recordaríem, per sempre, melancòlicament.

CONTEMPLANT LES ESTRELLES Contemplo les estrelles, pensant en tu; en una nit de primavera, que sembla d’aur. La lluna encara no havia eixit, tot i que era negre nit; el meu cor bategava, escoltant, les melancolioses onades del mar. Sentia, entre els peus, l’humida i suau arena; l’aroma de l’aigua salada, tot el meu cos impregnava. Gavines, que es deixaven dur pel vent; aterraven prop meu fent batre les ales. Baixares per les escales; com l’harmoniosa núvia, casant-se. Et veia alegre, que venies cap a mi; en apropar-te exclamares, a cau d’orella, “Casem-nos demà al matí!” Contemplo les estrelles, pensant en tu; en una nit de primavera, que sembla d’aur.

DEESSA MORTAL Feies mitja, escoltant Bach; les orenetes voleiaven seguint la melodia i el compàs; t'asseies en una roca per a contemplar, com les onades ballaven en el mar. Els rajos de Sol, t'acaronaven les galtes rosades; les teves trenes platejades, semblaven or; te les acariciava, tu estaves callada; escoltant els batecs del meu cor. Prenyada estaves; ho notava, les patades del bebè; encisadores a la meva galta; com dues llunes, els teus ulls brillaven. Com perles precioses, junts estàvem; t'aixecares anunciant-me , que el paradís et cridava. Vas desaparèixer en les aigües, de l'oceà turquesa que ens envoltava; no et vaig tornar a veure, "per què ho vas fer?", t'ho vaig preguntar, trist al vent. Tornares per demanar que t'acompanyés; em vaig negar car no ho volia fer; llavors vas esfumar-te definitivament.

OH, TRIST HIVERN! Oh, trist hivern! Estació última, de l'any que acaba; gèlida neu, que cau del cel, gebre que cobreix les branques dels arbres. Fas fora als ocells dels seus nius, que han d'amigrar a l'àrida Àfrica; de les nostres cases, llars inhabitables; absolutista, ets, per a Thomas Hobbes! El teu poder, a la pobresa ens porta; la teva ànima, immortal és; per a aquells que no et neguen, sinó et volen. Com pots ser l'estació dels cristians, aquells que s'amunteguen per celebrar el Nadal? Ets el perill de la naturalesa, les pobres bèsties, moren en veure't! Els nens et fan Déu, tot i que ets el perill de la humanitat. Com pots ser l'estació dels cristians, aquells que s'amunteguen per celebrar el Nadal? La pregunta es respon així: tú no ets res, no ets un ésser diví; ets el dimoni de l'infern, l'àngel que va caure del cel!