ELLA I JO, ESPIES DEL TEU AMOR

ELLA I JO, ESPIES DEL TEU AMOR

Ella t’albirava engallardida,

a l’acost de la fosca, amagada

entre la garriga; prop dels esculls,

tu estaves, tranquilament observant

l’eterna posta de sol.

A l’albada, cantaves salms,

des del cloquer, acompanyant;

l’harmoniós cant dels ocells,

mentre el sol rogent eixia,

a la solitària matinada.

No et servia de conhort,

veure passar una esparsa volandera;

preferies continuar pensant,

en la noia, que el cor

t’havia trencat.

Jo t’espiava engallardit,

a la tarda, amagat entre

els llimoners florits;

tu besaves els peus

de la princesa,

dels teus nostalgiosos

i pretèrits pensaments.

La lluna, en eixir,

la teva ànima, havia occit;

no la pogueres recuperar,

perquè et feia falta l’altre part,

que la noia a qui estimaves,

sigilosa te l’havia robat.

Ella t’albirava engallardida,

a l’acost de la fosca, amagada

entre la garriga; prop dels esculls,

tu estaves, tranquilament observant

l’eterna posta de sol.

Ella i jo, érem espies

del teu amor i junts,

t’haviem robat els

batecs del cor.