MY POEMS

LA DIVINITAT La teva submisa mirada, Em fa sentir el teu escalf eternament; Acollit i abraçat per la teva ànima divina, Cada matinada és una única relíquia. M'agradaria passar hores junts, Contemplant el teu ardent rostre Ple de nits argentades, érem dues estrelles unides, En aquell cel banyat pels batecs d'aquells hostils I miserables cors, de la decadent humanitat! Tú eres l'esperança que necessitàvem, Per sufocar els malignes burgesos Que amb els diners creaven guerres, Per frustrar els proletaris indefensos! Els teus llavis poètics i La teva càlida veu, Pronunciava mots tendres Que feriren mon humil ésser I la meva vil ànima, La qual no havia pogut suportar Infinites morts sanguinàries! Havia decidit suïcidar-me Per reunir-me amb tu al paradís, On Juno ens esperava Per calmar la nostra ira impotent Casant-nos i estimant-nos com mai Ho havíem fet! 

UN BRI D'ESPERANÇA EN UN MÓN CRUEL! Fa temps que vaig perdre la felicitat Cercant aquell amor lluminós i plaentment ardent, Que potser algun dia em portarà L’atzar tant desitjat per la humanitat venjativa i cruel. L’Espanya que estimava mon cor ahir, Amb la seva maldat avui, Devora la meva ànima i la seva corrompuda carn! Això no em fa sentir completament lliure, Ans el contrari; l’esclau solitari, trist i amargat per tots i de tots. Aquell vent innocent i bondadós, Que portava en el passat, el bri d’esperança Necessitada tan pels grans com pels petits, Ara du innocents morts infinites! Ja no existeixen ni la pau ni la vida, Tampoc persones nobles, respirant humilitat i la preuada germanor! Anhelen les riqueses que tenen els altres, En comptes de conrear la més pura i honrada amistat Que no té una vanitosa gelosia com la que ells somien! Em vull morir aquí i ara, Per no patir aquesta miserable existència; Per no observar aquestes

EL TEMPLE DE L'AMOR Oh partenó dels llops de mar, El teu turquesa, el sol fa gentilment brillar! Contemplat per éssers vils, hipnotitzats, Danses amb Neptú i llurs fills divinitzats! Des del meu petit però embalumat balcó De fusta d’alzina, mil·lenària i corcada, Observo com ix Afrodita, lascivament privada Entre barques, en el nocturn i infinit horitzó! El tímid vent de llevant, Feia la teca llarga i daurada cabellera Moure’s com les onades: Sempre cap al davant! Fent conjunt amb el teu encissador somriure, Tu eres totes les divinitats pintades, Incloent la més cornuda Hera: Despullada com el vent, eternament lliure!

NOTRE-DAME DE PARÍS La gòtica i cristianament emblemàtica catedral En flames, terriblement estava. De solució no n’hi havia per finalitzar, Amb les ferides d’aquell amarg i depriment dolor… Que esquerdes havia causat en el nostre amor Com en el tresor preuat que havia fet solidaritzar, Un món ple de desordre, guerres i sang!

1 D'ABRIL Cabells daurats, com postes de sol, Alegraren aquells miserables i tristos dies de dol. Passejava per aquella solitària platja, Contemplant com la meva Venus, eixia sensualment del mar, a trenc d’alba. Llavis tendres i humits, Besaren porugament els meus, durant llargues i misterioses nits; La lluna plena i argentada, T’acaronava amb els seus rajos, de tu fent, la meva dòcil estimada. Sagnà noblement el meu cor, A causa de les ferides d’aquell pur i etern amor. Mentre t’apropaves tímidament, Jo plorava emocionat gaudint de cada gentil moviment. Floriren perfumades roses i imponents clavells, Pel teu aniversari; un assolellat i màgic jorn del mes d’abril, En que nasqué la deessa més humil, Coronant de joia aquells mil·lennis romàntics més bells!  Dedicat a la Núria Suriol