MY POEMS

SOLEDAT, AMIGA MEVA Soledat, amiga meva, perquè em treus la família i  els amics? Perquè  abandones casa meva, deixant-me sol en la negror de la nit? Jo, et considerava, la deessa més bella i humil; que et donava tots  els honors, quan m'aixecava al matí; perquè m'has  robat, els éssers més preuats? Ets la deshonra de la família; l'ànima de la flama de l'infern, que crema la meva llar i la redueix en miserables cendres, que em fa viure al carrer! Soledat: fas dels homes, éssers vils que esclavitzen i destrueixen; fereixen els cors més febles i tendres de la humanitat. Fas de mi, soledat amiga meva, un ésser repugnant: enemic de la solidaritat i de la utòpica llibertat; esclau dels esclaus, dels monarques i dels burgesos; de la miserable vida que m'ha donat Déu! Soledat, amiga meva, perquè em treus la família i  els amics? Perquè  abandones casa meva, deixant-me sol en la negror de la nit?

EL FOC DE LA VIDA L’espurna que encén la flama, és l’amor, que s’ha format, entre nosaltres; la flama que origina el foc, és la ginesta perfumada i de color groc. Els teus ulls són safirs, que brillen en la negror de la nit; les teves galtes rosades, dues llunes en l’aigua. Del teu cor, n’ha brotat, un jacint morat; que busca la passió, de la fogata de l’estimació. L’amor és una utopia, és el foc de la vida; que crea ferides quan separa, quan ajunta, records inoblidables. L’espurna que encén la flama, és l’amor, que s’ha format, entre nosaltres; la flama que origina el foc, és la ginesta perfumada i de color groc. Dos papallones sobrevolaren, els nostres caps, quan ens besàrem; els nostres llavis, es tocaren, suaument, amb la dolçura; de la llum de mitja nit, en l’arena de la platja. L’espurna que encén la flama, és l’amor, que s’ha format, entre nosaltres; la flama que origina el foc, és la ginesta perfumada i de colo

CORATGE Quan l’estiuenc oratge, fa de l’aigua, terra humida a la platja; tú amb el teu coratge, et declares a mi amb ardor. L’amor que flueix per les teves venes; et porta càndids records de la infància; amb tendresa angelical, recordaves, una bella imatge primaveral. Tardes de tardor, contemplaves postes de sol a les roques; t’agradava sentir l’olor, que desprenia la mar, perfumada, de tons taronges, grocs i vermells. Cantaves melodies del segle passat; a la vora del foc, observant, com queien lentament, amb delicadesa, els blanquinosos flocs de neu. A trenc d’alba, collies roses, un ram de petúnies, un pom de ginesta; decoraves casa, acollidora, teva, per a fer-la més agradable als teus convidats. Quan l’hivernal oratge, fa caure les fulles dels solitaris arbres; el teu coratge, t’omple de valor per a declarar-te… No sabries com dir-m’ho, si el vent no t’hagués mogut els teus llisos i daurats cabells; els