PUNXES AMOROSES D'ESBARZERS

PUNXES AMOROSES D'ESBARZERS

Orenetes planaven,

enmig del nostre abandonat

carrer; el soroll

que feien al batre les ales,

ressonava més

enllà dels teus batecs, de

cor fugissers.

Et treia les punxes,

que els esbarzers t'havien clavat

a la pell; et queixaves,

no volies, que jo, amb delicadesa

te les tragués;

deies, que t'havien fet sagnar,

per a sentir l'amor

que havies perdut feia molt

de temps.

Encara que no volies recuperar-lo,

t'agradava que l'amor fluís per les teves

artèries; et relaxava,

t'acaronava, com mai, algú t'ho havia

aconseguit fer.

L'extreies, em parlaves,

d'aquest poderós però humil sentiment;

et conqueria les neurones,

observant com les orenetes, planaven

lluny, del nostre

abandonat i trist carrer.

Ni tan sols,

et vares despedir de mi;

ahir, quan marxares

i em deixares sol a casa

meva.

Preferies continuar odiant-me,

en comptes de solucionar les esquerdes

que s'havien format;

en un molt llunyà passat,

mentre les orenetes continuaven

fent, el seu vol primaveral.