MY POEMS

NEPTUNO Tus ojos fueron Los astros que más brillaron En mi fugaz destino. Tu sonrisa me guió Por caminos desiertos Mientras veía el futuro Que me esperaba en la eterna melodía: Llamas de amor Como truenos de dolor Tocaban la sonata De la muerte que en la chimenea esperaba Mi alma partida en pedazos Entre aquellas lágrimas Que dejaste caer cielo abajo Haciendo de tus recuerdos El arco iris de mis sueños. La puerta se abrió Dejando entrar por la ventana La amargura que quemaba Haciendo de tu cuerpo Las cenizas que te harían Renacer entre las heridas De mil inviernos olvidados En la parte más profunda De tu corazón helado Y los deseos sosegados Por la lluvia de pesadillas Que azotó tu alegría Entristeciendo el paisaje Más de lo que habían entristecido Las guerras que culminaron Con la paz y la riqueza De un eterno vivir observando Como el agua difuminaba

MORIR Morir és gaudir De la vida eterna que t'ha donat Déu. Morir és patir Conflictes bèl·lics per assolir la llibertat. És estimar però alhora plorar D'emoció en tornar a reunir-se amb els éssers estimats. Asseure's en un bosc Sota un cedre blanc o un roure Que ha viscut una aventura digne de recordar. És reduir el passat A cendres de tendresa i la noble felicitat. Viure en somnis, Córrer per prats verds, Estirar-se a la platja, prenent el sol O escriure versos en l'arena per a extreure la tristesa del dol. Saltar des d'un penya-segat, Capbussar-se dins l'oceà, Deixant el cos ofegant-se en l'aigua Mentre ascendeix cap al cel, l'ànima Purificant-se en el Mestral I la noia pèl-roja De la que senties passió carnal Et besa els llavis, sabent que has mort en pau!

RECORDS PERDUTS EN MIL PEDAÇOS Navego a vela, mar endins, Mentre la brisa em du records del passat Que havien estat enterrats Amb les cendres d'una vida, acabada feia anys. L'amargor em cremava per dins, Mentre m'arrossegava per un bosc cremat. Les ferides de l'amor dessagnaven, Deixant rieranys de sang; petites espurnes de felicitat! No tenia suficient coratge, Per viure en un món ple d'enganys, On la melangia s'havia apoderat Del meu corromput cadàver, fent del meu optimisme, La tristesa de viure en una distopia. Volia morir sota un cedre blanc, Per realitzar l'anhel de llibertat; La meva ànima fou condemnada, A conviure amb les flames d'éssers vils, Cobejant el poder de Déu! I aquell mirall platejat On navegava perdut feia anys, Em conduí a la misèria Trencant el meu cor en mil pedaços, Escampats pels llocs on havia estat!

LES ÚLTIMES PARAULES La gent estava deprimida Perquè la vida ja no tenia sentit. Havien perdut familiars en ple combat, Anhelant aquella llibertat, perduda feia anys. Civils dessagnaven al camp, D'una batalla que ja no era esperançadora. Vísceres escampades eren les flors, D'aquell abominable i funest planeta. Núvols cobrien el cel, D'aquella nit fosca i paorosa, On jo havia decidit, Penjar-me dalt d'un roure. Era l'única manera d'aconseguir, Una mort misericordiosa; Desitjada per aquella legió, Que jo cap a l'infern guiava. Foren les últimes paraules, Que pronuncià un militar amargat Havent perdut la tendresa Cap a la humanitat hostil que l'envoltava.

ESTAMPA DEL PASSAT Una barca navega per la costa Mar endins, deixant-se dur per les ones, Mentre ses gavines volen per Gregal I la brisa marina impregna la roba estesa dels terrats. La gran perla blanca i ses diminutes estrelles daurades Reflecteixen una estampa En les aigües d'un mirall platejat: Una parella besant-se, amb tendresa llargament, Banyant-se despullats, per sentir els seus cossos nus, donant-se escalf. Possiblement érem nosaltres, De joves, gaudint, del poc temps que estàvem sols; Car jo era un soldat que lluitava al front, Observant com companys seus moriren vessant la sang D'un honor, que en somnis utòpics, un dia existí. Havia estat reduït a cendres, Cobrint el terra, on ses arrels sobreeixien, I avets, pins, roures, alzines, Arços, cedres, eucaliptus i oliveres, Foren cremats per l'espurna Del nostre amor, occit per la meva mort...  Vaig ser afusellat per un diable, Que capitanejava l'enemic.

ALIENACIÓ Vull beure la sang dels corbs, Per augmentar l'odi que ha nascut dins el meu cor. Sento com l'amargor flueix per les meves venes Mentre la solitud i la tristesa De mi, s'apoderen lentament. El sol roig de mitja tarda Inunda, amb la seva llum, el cel blau; Ses fulles ataronjades van caient, Anunciant la mort dels arbres, En acostar-se l'hivern. El temps no s'atura, Avança amb pas ferm; Els ocells ja no canten, Dalt de ses branques, Que ballen, sense esma ni coratge, amb el vent. El foc de la vida, Crema ets boscos abandonats, Fent de l'angoixa, La Senyora de les Tenebres i l'harmoniosa pau! Ploro de matinada, Crido al matí; Somric a la tarda, vora una mar en calma I moro a la nit, preguntant-me, Per la miserable vida que m'ha tocat, de viure submís!