Passa al contingut principal

NEPTUNO

NEPTUNO
Tus ojos fueron

Los astros que más brillaron

En mi fugaz destino.

Tu sonrisa me guió

Por caminos desiertos

Mientras veía el futuro

Que me esperaba en la eterna melodía:

Llamas de amor

Como truenos de dolor

Tocaban la sonata

De la muerte que en la chimenea esperaba

Mi alma partida en pedazos

Entre aquellas lágrimas

Que dejaste caer cielo abajo

Haciendo de tus recuerdos

El arco iris de mis sueños.

La puerta se abrió

Dejando entrar por la ventana

La amargura que quemaba

Haciendo de tu cuerpo

Las cenizas que te harían

Renacer entre las heridas

De mil inviernos olvidados

En la parte más profunda

De tu corazón helado

Y los deseos sosegados

Por la lluvia de pesadillas

Que azotó tu alegría

Entristeciendo el paisaje

Más de lo que habían entristecido

Las guerras que culminaron

Con la paz y la riqueza

De un eterno vivir observando

Como el agua difuminaba

Los errores de lo humano.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

IGNIS AMORIS

IGNIS AMORIS Hodie homo rosas carpit, quia ille alicuius amore ardet, femina ad eum appropinquat et dicit: “Ignis amoris me urit”. Ille surdus est, sed ille feminam amat, homo ab femina amatur, verba ab homine non audiuntur. Homo feminae rosam dat, hodie homo laetus est, quia femina homini osculum ardens dat, et aves in caelo volant. Homo et femina in monte sunt, et prata florentia immensa circumsistum illam, cum anima et corde homo feminam amat, quia vulnus amoris eum habet. Hodie homo rosas carpit, quia ille alicuius amore ardet, femina ad eum appropinquat et dicit: “Ignis amoris me urit”. Aarón De Balaguer

CIRERER AFRODISÍAC

CIRERER AFRODISÍAC Al jardí ha florit un cirerer De flors blanques com les d'un llimoner; Desprèn una aroma tendrívola Ans la seva llum sigui asprívola. És una esotèrica estrella Perseguint la llustror de sa rosella Frueix del vol com un aucell lliure Malgrat no saber feliçment viure. Tots el condemnen, tots el rebutgen Quan és acusat d'ésser il·legal I neguen que pugui ésser lleial. La cobejança el converteix en odi, L'èter lluita perquè no s'acomodi I obté el gris típicament hivernal. Phoenix of the  Literature

DEESSA MORTAL

DEESSA MORTAL Feies mitja, escoltant Bach; les orenetes voleiaven seguint la melodia i el compàs; t'asseies en una roca per a contemplar, com les onades ballaven en el mar. Els rajos de Sol, t'acaronaven les galtes rosades; les teves trenes platejades, semblaven or; te les acariciava, tu estaves callada; escoltant els batecs del meu cor. Prenyada estaves; ho notava, les patades del bebè; encisadores a la meva galta; com dues llunes, els teus ulls brillaven. Com perles precioses, junts estàvem; t'aixecares anunciant-me , que el paradís et cridava. Vas desaparèixer en les aigües, de l'oceà turquesa que ens envoltava; no et vaig tornar a veure, "per què ho vas fer?", t'ho vaig preguntar, trist al vent. Tornares per demanar que t'acompanyés; em vaig negar car no ho volia fer; llavors vas esfumar-te definitivament.