CORATGE

CORATGE

Quan l’estiuenc oratge,

fa de l’aigua, terra humida

a la platja; tú amb el teu coratge,

et declares a mi amb ardor.

L’amor que flueix per les

teves venes; et porta

càndids records de la infància;

amb tendresa angelical, recordaves,

una bella imatge primaveral.

Tardes de tardor,

contemplaves postes de sol

a les roques; t’agradava

sentir l’olor, que desprenia la

mar, perfumada, de

tons taronges, grocs i vermells.

Cantaves melodies del

segle passat; a la vora del foc,

observant, com queien

lentament, amb delicadesa, els

blanquinosos flocs de neu.

A trenc d’alba, collies roses,

un ram de petúnies, un pom de

ginesta; decoraves casa,

acollidora, teva, per a fer-la

més agradable als teus convidats.

Quan l’hivernal oratge,

fa caure les fulles dels solitaris

arbres; el teu coratge,

t’omple de valor per a declarar-te…

No sabries com dir-m’ho,

si el vent no t’hagués mogut els

teus llisos i daurats cabells;

els teus ulls com lapislàtzulis

brillaven, en la negror de la

nit en que, miserablement,

vas morir.