LENTAMENT, CAP A LA MORT
Ací, en un far costaner,
Veig un mar ple de malsons
La tristesa va deixant pas a l'amargor,
Que lentament em fa ofegar en les aigües,
Turbulentes de solitud!
Un vell mariner,
Navegant en un llagut
De fusta d'om, coberta per la sang,
De les víctimes que s'ha anat trobant
Em recull, descobrint,
La seva veritable identitat:
És la mort,
Tossuda com sempre,
Decidida a acompanyar-me
Cap a les portes de l'infern
On el foc, les flames àcides d'amor,
Redueixen a menyspreables residus,
El meu cos pútrid,
Entre l'últim alè de vida i el lliure albir;
Una foguerada que em crema per dins!
Descobreixo una llum,
En la foscor que m'ha engolit:
És la meva ànima, que per fi,
Ha assolit el carme.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada