AMOR-ODI
La brisa marina,
Dolça en els teus llavis,
Feia bategar mon cor solitari
Mentre ens fèiem aquells besos
De tendresa, apassionadament,
Sota la lluna
Aquelles màgiques nits
En les aigües del mediterrani.
Abraçats, sense dir-nos res:
L'amor que sentíem;
L'única cosa que ens unia.
Sabíem
Que la passió sentida àrdidament,
Durant els primers mesos, ara recordats,
Per la meva ànima, plena de ferides,
Les quals només es coagularien
Si ens separàvem definitivament;
Si les cendres d'aquell harmoniós sentiment,
Dividia els nostres cossos en pedaços
Separats per la distància que ens separaria
L'un al costat de l'altre,
Per a morir en el lloc on ens havíem conegut.
Abraçats, sense dir-nos res:
L'odi que sentíem;
L'única cosa que ens separava.
En aquell mar ple de llàgrimes;
Tu, pàl·lida com el paper,
Jo, mort per dins com un covard,
Car havia abandonat
A la noia que més havia estimat!
A fora, la guerra havia començat;
Tenyint, amb la sang de les primeres víctimes,
Un cel en flames, una ciutat hostil i abandonada;
La set de venjança i el desitj de construir
Un món millor,
Tu estaves decidida a abandonar-me,
Jo, decidit a quedar-me,
Encara que sabia, que la llibertat assolida,
Em duraria poc
Perquè una bala creuaria muntanyes de cadàvers
I rius de tristesa,
Acabaria dins meu:
L'havies disparat tu
Per assolir l'anhel de saber què era la mort,
Series una refugiada, plena de remordiments
Sabent que l'amistat podria combatre
Aquella guerra, començada feia, ja, dos anys cruels!
Últim poema dedicat a la Sara Borrut.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada