L'ÚLTIM BOMBARDEIG
La pluja queia,
Fent perdre aquella fe,
Que tots cobejaven,
Mentre els ferotges botxins,
Canonejaven projectils,
Sobrevolant una misericordiosa ciutat.
Rieranys de sang vessada,
Havien tenyit, de roig, aquell mar.
Pàncrees, fetges, cors, ventres,
Budells, estómacs, esòfags,
Cames i braços, ulls i orelles,
Escampats pel sòl d'aquell deshabitat planeta,
On civils, cada vegada més empobrits,
Morien, cada jorn, defensant
Aquells ideals il·lustrats
Que s'esvaien en observar
Com exèrcits inhumans,
Capitanejats per zombies de vida atroç,
Afusellaven assassinant,
A intel·lectuals que lluitaven,
Per aturar un règim burgès i dictatorial!
Vaig ser l'únic supervivent,
D'aquella barbàrie indígena;
Manllevant-me la vida al cap de pocs
Mesos, per oblidar
Aquells fets mísers,
Que van fer extingir,
Qualsevol rastre
D'humanitat feliç!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada