MY POEMS

NO TINC MOTS PER TU No tinc mots per definir, El teu sensual cos d'àngel, la teva tímida mirada Que em van corprendre ahir; Ni el bes ple d'afecte i tendresa d'aquesta nit estrellada! Del meu jardí ets la rosa més bella, El teu daurat cabell, molt més melangiós que tots els jorns de boira! Les teves mans, com les d'una donzella, Dits com petits pètals de petúnies i clavell, són les riqueses de la teva glòria! ¿Per què la teva companyia no puc abraçar, Ni el teu escalf gaudir, Mentre la lluna il·lumina els nostres cors? ¿Per què la teva dòcil ànima no puc estimar, Ni la teva veu angelical sentir, Mentre el sol es pon omplint el mar d'impossibles amors?

SONET A LA NÚRIA SURIOL Ets l'èxtasi de la meva vida, Un ametller florit, un clavell, una margarida! M'hipnotitzes amb la teva mirada, Un somriure d'una corferida deessa en una nit estrellada! La meva sang fas vibrar, Una fletxa angelical d'amor m'ha fet captivar! Veure't m'excita, em relaxa, Desprès d'una esfereïdora tempesta tu em portes la bonança! Untats amb mel te'ls besaria, Els teus cabells daurats delicadament acariciaria; mentre el sol es pon per l'horitzó. Per notar les teves mans et faria un petó, en un mar de xocolata desfeta t'abraçaria, escoltant com els batecs del teu cor fan un hermós so!

Cabells atzabeja són els teus. Ulls petits, alegres, dolços, tímids, plens d'amor com els déus. Llavis carnosos i tendres, són els que fan renéixer la pau de les seves cendres. Fas de llum els dies de boira. Dels dies tristos, la teva bondat i el teu somriure, en fan glòria. Per agrair-te això et faria, un bes ple d'afecte i sota la lluna t'abraçaria. Ets un àngel i un sant. Un preuat tresor: la més volguda felicitat! La teva veu és un encant! De la dessolada tardor en fas la més hermosa primavera! El teu cor és el meu únic diamant. La teva timidesa és més encisadora que les figues de la figuera!

SETMANA RERE SETMANA Setmana rere setmana, com passa el temps! Solament una alenada i ja som vells. Alguns morts i d'altres que semblen nens. Sense alegria per viure la vida, l'amargor ens va consumint lentament. Alguns desitjos ja s'han fos, en el pas d'aquells tristos anys. Els havíem deixat, consumint l'amor  que crèiem real i etern. A flor de pell com el foc, en aquell radiant incendi, ple de pau i de dolor! La melangia i la bogeria, bel·ligerant feia tot pacífic i dolç cor.

MEMENTO MORI Quan s’apropa la tardor, és el temps de morir; no tens la joventut que tenies ahir, ni tampoc la bellor. La pluja et fa deprimir, trist i sol et quedes a casa; és l’hora de fingir, l’amargor que tens acomulada. Plora, riu; l’atzar t’ho demana, trenca la seriositat que tens a dins i mor com Déu mana! Aprofita els últims matins, abans d’aconseguir la bonança; veient com creixen els teus nins.

L'AGREDOLÇA TARDOR Anunciant l'agredolça tardor, cauen ses fulles; dels hieràtics i solitaris arbres, que estim amb el cor. Camps tenyits d'or, banyats pels rajos d'un sol roig; oh, quin goig,  passejar trepitjant les fulles d'amor! El perfum de l'herba sentir, l'olor de pluja que cau; abraçant la noia que vas veure ahir. Morir cap al tard observant l'au, renaixent de les cendres; que han deixat les guerres, refent la dolça pau.

HAIKU DE L'HIVERN I DE LA NEU Passeges pel camp cau lentament la neu és gèlid l'hivern.

HAIKU DE L'ESTIU I DEL MAR Et banyes al mar despullada com has fet sempre celebrant l'estiu.

HAIKU DE LES ROSES I DE L'ABRIL Les roses formoses vermelles carmesí i oloroses neixen durant l'abril.

A partir d'aquest diumenge 9 de setembre de 2018, en aquest blog (MY POEMS), s'estrena nova secció mensual. Es publicaran haikus de temes variats però abans cal saber què és un haiku i com s'escriu: Què és un haiku? L'haiku és una forma poètica breu sense rima que nasqué al Japó al segle XVI. Consta de disset síl·labes repartides en versos de cinc, set i cinc (comptades també en català, les àtones finals). Aquests petits poemes suggereixen i són una reflexió plàstica dels fenòmens naturals, de les estacions de l'any i de la vida quotidiana. La descripció poètica té un traç sobri i harmoniós, sense preciosismes ni mots enrevessats. Els haikus s'han de poder llegir amb la cadència mesurada d'una respiració. El text breu amaga una imatge evocadora, una revelació íntima i transcendent. Sense títol, aquests poemes a vegades també prescindeixen de la puntuació i de les minúscules. Com s'escriu? Ha de constar de tres versos sense rima de cinc, s...

PRUNUS ARMENIACA Dolç albercoc, que omples l’estómac; aiguós fruit, que m’ha donat aquest centenari arbre. Prunus armeniaca en llatí, en català albercoquer ; perquè tants noms per a un simple arbrissó? Per a un ensucrat tresor? Ens dóna els seus fruits, ara que és estiu; occita la set i ens calma la fam; la innata i   delerosa fam! Dolç albercoc, que omples l’estómac; aiguós fruit, que m’ha donat aquest centenari arbre. Petit arbret, conreat arreu; provens de la Xina, com el bell taronger florit. A la primavera, les teves flors blanques, naixen de les teves delicades branques; t’assembles al citris sinensis , encara que no siguin ataronjats. El teu fruit és vermellós, roig com el sol; vermell com la sang, rogent com lo cell del matí. Dolç albercoc, que omples l’estómac; aiguós fruit, que m’ha donat aquest centenari arbre.

CITRIS SINENSIS Belles flors de taronger, totes elles, blanques, cobreixen un perfumat herbasseguer. Entre els núvols, un sol radiant; pels seus rajos, és il·luminat. Els seus fruits en sorgir, ataronjats per fora i per dins; atrauen pit-roigs i esparvers, que volen per aquestes tranquil·les i misterioses contrades. Belles flors de taronger, totes elles, blanques, cobreixen un perfumat herbasseguer. Ja siguin àcides o dolces, les taronges són sucoses. De l’olor que desprenen les tarongines, es fan perfums i medicines. Belles flors de taronger, totes elles, blanques, cobreixen un perfumat herbasseguer.

OH, BELLA ALBADA! Oh bella albada; ets el cel obscur, il·luminat per la lluna plena de   la matinada! Passejo escoltant una dolça melodia: la cresta de les onades, fent emmergir, amb el seu so plàcid, els còdols i les roques condescendentment esquerpades. Ets la Venus dels mariners, una rosa de mil petals perfumats; les seves espines com fletxes en un buirac: una tija verda amb fulles, cada una representant dos-cents  mil enamorats. El més càndid record, les hores més plàcides abans de la mort. L’esperit d’un àngel, els cabells de la meva enamorada; un florit llimoner, al vell mitj d’un bosc d’espesos ametllers. Oh bella albada; ets el cel obscur, il·luminat per la lluna plena de   la matinada!

SOLEDAT, AMIGA MEVA Soledat, amiga meva, perquè em treus la família i  els amics? Perquè  abandones casa meva, deixant-me sol en la negror de la nit? Jo, et considerava, la deessa més bella i humil; que et donava tots  els honors, quan m'aixecava al matí; perquè m'has  robat, els éssers més preuats? Ets la deshonra de la família; l'ànima de la flama de l'infern, que crema la meva llar i la redueix en miserables cendres, que em fa viure al carrer! Soledat: fas dels homes, éssers vils que esclavitzen i destrueixen; fereixen els cors més febles i tendres de la humanitat. Fas de mi, soledat amiga meva, un ésser repugnant: enemic de la solidaritat i de la utòpica llibertat; esclau dels esclaus, dels monarques i dels burgesos; de la miserable vida que m'ha donat Déu! Soledat, amiga meva, perquè em treus la família i  els amics? Perquè  abandones casa meva, deixant-me sol en la negror d...

EL FOC DE LA VIDA L’espurna que encén la flama, és l’amor, que s’ha format, entre nosaltres; la flama que origina el foc, és la ginesta perfumada i de color groc. Els teus ulls són safirs, que brillen en la negror de la nit; les teves galtes rosades, dues llunes en l’aigua. Del teu cor, n’ha brotat, un jacint morat; que busca la passió, de la fogata de l’estimació. L’amor és una utopia, és el foc de la vida; que crea ferides quan separa, quan ajunta, records inoblidables. L’espurna que encén la flama, és l’amor, que s’ha format, entre nosaltres; la flama que origina el foc, és la ginesta perfumada i de color groc. Dos papallones sobrevolaren, els nostres caps, quan ens besàrem; els nostres llavis, es tocaren, suaument, amb la dolçura; de la llum de mitja nit, en l’arena de la platja. L’espurna que encén la flama, és l’amor, que s’ha format, entre nosaltres; la flama que origina el foc, és la ginesta perfumada i de colo...