Salta al contingut principal

POEMA DEDICAT A LA MIREIA BAENA

Cabells atzabeja són els teus.
Ulls petits, alegres, dolços, tímids, plens d'amor com els déus.
Llavis carnosos i tendres,
són els que fan renéixer la pau de les seves cendres.

Fas de llum els dies de boira.
Dels dies tristos, la teva bondat i el teu somriure, en fan glòria.
Per agrair-te això et faria,
un bes ple d'afecte i sota la lluna t'abraçaria.

Ets un àngel i un sant.
Un preuat tresor: la més volguda felicitat!
La teva veu és un encant!

De la dessolada tardor en fas la més hermosa primavera!
El teu cor és el meu únic diamant.
La teva timidesa és més encisadora que les figues de la figuera!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CIRERER AFRODISÍAC

CIRERER AFRODISÍAC Al jardí ha florit un cirerer De flors blanques com les d'un llimoner; Desprèn una aroma tendrívola Ans la seva llum sigui asprívola. És una esotèrica estrella Perseguint la llustror de sa rosella Frueix del vol com un aucell lliure Malgrat no saber feliçment viure. Tots el condemnen, tots el rebutgen Quan és acusat d'ésser il·legal I neguen que pugui ésser lleial. La cobejança el converteix en odi, L'èter lluita perquè no s'acomodi I obté el gris típicament hivernal. Phoenix of the  Literature

TENDRESA HIVERNAL

TENDRESA HIVERNAL Embromats estaven els nostres ulls Desprès d'aquell primer bes nadalenc Puix que d'alegria, ben caramulls, Mos hàlits es glatien: l'un, pruïjenc D'efusió; l'altre, frisós de privar, Àdhuc d'incloure el teu lirisme A la seva psique, per albirar, Junts cada aurora i un magnetisme Harmoniós amb llurs pigments seràfics. Érem dos individus joànics Fruïnt dels nostres cossos en la nit: Nogensmenys un xic versàtils car ara Tu m'estimaves i adés jo t'odiava; En la llei, mos elfs s'uniren al buit. Phoenix of the Literature

SONET A CAL CAMILO

SONET A CAL CAMILO Cada cop que les festes senyalades Arriben, tu les copses ensucrades, Oferint-me dolços fets amb tendresa Que jo em menjo amb delicadesa Puix que són màgiques obres d'artista: De la tristesa en creen un somriure; És l'energia que ens falta per viure, Són les notes que un violoncel·lista Ha compost perquè algú les escolti Mentre observa les rogenques postes De sol, cada vesprada, i el transporti Pels records perduts de la seva infància. Cauen, de pluja, les primeres gotes, Ans ixo per tornar: ton do m'assacia! Phoenix of the Literature