MY POEMS

WITHOUT HOPE NOR WISHES I am the ashes of an impossible love, That makes me discover the miserable world. I am the angels who show me my fear, And guide me through the forest  Of my sand and horrible life. You are a god and the sun, Shining my path to the endless life. Your shadow hurts my heart, Provoquing my death, Instantly to get, The freedom and go out of this planet. Why am I living in this site Without hope nor wishes To be someone? Why am I a man who Is jealous and guilty Of this discourageous And submit humanity?

LA VIDA TÉ SENTIT? Em preocupa escoltar Que la vida té sentit, Mentre Occident col·labora, En conflictes on moren Milions de civils! M'assec en l'arena De l'únic Déu que du esperança, Em banyo dins el mar, Que eternament m'abraça! Observant en la llunyania, Dos cadàvers dessagnant, La vida que tenien Esvaint-se en l'immens oceà, Ploro totes les morts Que han envait la vida nihilista, I les que conqueriran, aquesta utopia! La llibertat es difumina, En una distopia, Omplint de melangia Un got ple del misteriós atzar, Que ens du a la misèria I a l'inconscient engany! La vida té sentit?

ASTRUGÀNCIA L' escunç*   és com ets foc, Crema boscos i edificis, Fereix persones i a vegades, Fins hi tot, les assassina. És omnipotent com Déu; L'única adversitat que té és l'aigua. L'amor no el pot aturar Car...  És reduït a miserables cendres, Naixent d'aquestes odi i hostilitat. Ens du a la misèria; Ens enganya i fulmina, L'avarícia i la gelosia. Alguns no creuen en ell; Per aquest motiu, provoquen els conflictes i les atrocitats, Sabent que civils moriran En sanguinàries guerres, cobejant la fam, Mentre cerquen aliments per eixir d'aquest infern! Posa perills en els camins més fàcils, Perquè només sobrevisquin els més preparats de cada espècie. És el destí que tots tenim; Viurem o morirem prematurament? *Escunç = > astrugància ,   sort ,   atzar   ( suerte ,   azar )

FALÒRNIES DE LA VIDA ETERNA Es pon el sol, Mentre el cel rogent, S'ennegreix deixant pas a la lluna platejada, Envoltada per ses estrelles daurades, Fent de la foscor, l'angoixa de tots. Angoixa que fa dels records, D'aquell pretèrit lluminós que un dia vas viure, Les cendres de la felicitat i la tendresa, Deixant l'amargor i la solitud, Duent la tristor i la depressió que et condueix a un suïcidi inevitable. T'apropes al barranc, On el precipici cap a la llibertat, és cada vegada més gran. El foc de l'esperança et crema per dins, T'arrossegues pel terra, car no pots aguantar les ferides, Provocades pels sentiments més vils cap a la noia de la que estaves Enamorat des del primer dia que la vas tenir a prop. ja no hi havia marxa enrere, Havies saltat perquè et cridava l'omnipotent energia Que et va prometre riquesa i vida eterna, A canvi de la teva ànima corrompuda dins el tu malmès cos Encara que sabies ...

FALSES ESPERANCES Ens estimàvem apassionadament, Observant com eixia el sol, en l'albada, Que acariciaven amb els seus rajos, tes galtes Rosades com ses roses carmesí, Mentre el cel de la matinada era cobert per un roig, Brillant com tos ulls de foc febril. Em somreies encisadora Des del mar, banyant-te, Cercant aquell escalf que vas perdre En naixer en aquest món, més aviat hostil, Que desitjava beure la sang, Dels beats supervivents, De sos perills més funests, que falten per descobrir, Mentre cors submisos, Per la falsa esperança que han trobat en Déu, Bateguen en la misèria, L'egoisme i l'engany, Repartint vents, tempestes, incendis i Batalles per fer sagnar, La tristesa i ferir la turbulenta pau; Atzarosa en l'amargor de la decadent vida que hem obtingut!

LA TERRA: SANTUARI DE LA MORT PERVERSA I CRUEL Fingies ser feliç, Patint mentre observaves, Com la teva família, Moria en aquell horrible conflicte bèl·lic. La tristesa s'havia apoderat, Del teu cor míser i amargat; Fent plorar rius de sang. El teu refugi era aquell immens oceà! Gegantins arbres (Pins, castanyers, arços, avets, alzines, roures i fagedes), Foren acollidors quan cercaves, La seva tendresa, en aquella enemiga terra. Et senties sol, Volies marxar d'aquest hostil món Que per tu no tenia sentit; Només creies en aquella negre nit, Senyora d'una vida que ja no era esperançadora. Ja no creies ni en Déu ni en l'amor, La por havia omplert el teu depriment horitzó! Tornaves al passat, Ple d'horrors que... Havien marxat, Decidint que el suïcidi era l'única Solució, per trobar  La salvació: purificar L'ànima que havia  Estat vilment  Empresonada En aquell cos  Corrupte i rebel, C...