LA TERRA: SANTUARI DE LA MORT PERVERSA I CRUEL
Fingies ser feliç,
Patint mentre observaves,
Com la teva família,
Moria en aquell horrible conflicte bèl·lic.
La tristesa s'havia apoderat,
Del teu cor míser i amargat;
Fent plorar rius de sang.
El teu refugi era aquell immens oceà!
Gegantins arbres
(Pins, castanyers,
arços, avets, alzines,
roures i fagedes),
Foren acollidors quan cercaves,
La seva tendresa, en aquella enemiga terra.
Et senties sol,
Volies marxar d'aquest hostil món
Que per tu no tenia sentit;
Només creies en aquella negre nit,
Senyora d'una vida que ja no era esperançadora.
Ja no creies ni en Déu ni en l'amor,
La por havia omplert el teu depriment horitzó!
Tornaves al passat,
Ple d'horrors que...
Havien marxat,
Decidint que el suïcidi era l'única
Solució, per trobar
La salvació: purificar
L'ànima que havia
Estat vilment
Empresonada
En aquell cos
Corrupte i rebel,
Creador de la
Destrucció d'aquell
Planeta que ja
No era santuari
De la vida, sinó
De la mort perversa
I cruel!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada