TRISTES ATZAVARES A LA TEVA TOMBA El temps passava i tú no venies, m'havies promès que de seguida vindries. La lluna eixia, era negre nit; el sol s'havia post dels seus rajos fent, el cel rogent. La tardor s'apropava, llàgrimes queien del cel; resant el rèquiem, del teu funeral. Tons grisos, negres i blancs; coloms aterraven, dalt el teu terrat. Atzavares a la teva tomba, t'havien posat; els teu cabells eren punxes, que feien sagnar, el cor del teu amant.