MY POEMS

L'AGREDOLÇA TARDOR Anunciant l'agredolça tardor, cauen ses fulles; dels hieràtics i solitaris arbres, que estim amb el cor. Camps tenyits d'or, banyats pels rajos d'un sol roig; oh, quin goig,  passejar trepitjant les fulles d'amor! El perfum de l'herba sentir, l'olor de pluja que cau; abraçant la noia que vas veure ahir. Morir cap al tard observant l'au, renaixent de les cendres; que han deixat les guerres, refent la dolça pau.

HAIKU DE L'HIVERN I DE LA NEU Passeges pel camp cau lentament la neu és gèlid l'hivern.

HAIKU DE L'ESTIU I DEL MAR Et banyes al mar despullada com has fet sempre celebrant l'estiu.

HAIKU DE LES ROSES I DE L'ABRIL Les roses formoses vermelles carmesí i oloroses neixen durant l'abril.

A partir d'aquest diumenge 9 de setembre de 2018, en aquest blog (MY POEMS), s'estrena nova secció mensual. Es publicaran haikus de temes variats però abans cal saber què és un haiku i com s'escriu: Què és un haiku? L'haiku és una forma poètica breu sense rima que nasqué al Japó al segle XVI. Consta de disset síl·labes repartides en versos de cinc, set i cinc (comptades també en català, les àtones finals). Aquests petits poemes suggereixen i són una reflexió plàstica dels fenòmens naturals, de les estacions de l'any i de la vida quotidiana. La descripció poètica té un traç sobri i harmoniós, sense preciosismes ni mots enrevessats. Els haikus s'han de poder llegir amb la cadència mesurada d'una respiració. El text breu amaga una imatge evocadora, una revelació íntima i transcendent. Sense títol, aquests poemes a vegades també prescindeixen de la puntuació i de les minúscules. Com s'escriu? Ha de constar de tres versos sense rima de cinc, s...

PRUNUS ARMENIACA Dolç albercoc, que omples l’estómac; aiguós fruit, que m’ha donat aquest centenari arbre. Prunus armeniaca en llatí, en català albercoquer ; perquè tants noms per a un simple arbrissó? Per a un ensucrat tresor? Ens dóna els seus fruits, ara que és estiu; occita la set i ens calma la fam; la innata i   delerosa fam! Dolç albercoc, que omples l’estómac; aiguós fruit, que m’ha donat aquest centenari arbre. Petit arbret, conreat arreu; provens de la Xina, com el bell taronger florit. A la primavera, les teves flors blanques, naixen de les teves delicades branques; t’assembles al citris sinensis , encara que no siguin ataronjats. El teu fruit és vermellós, roig com el sol; vermell com la sang, rogent com lo cell del matí. Dolç albercoc, que omples l’estómac; aiguós fruit, que m’ha donat aquest centenari arbre.

CITRIS SINENSIS Belles flors de taronger, totes elles, blanques, cobreixen un perfumat herbasseguer. Entre els núvols, un sol radiant; pels seus rajos, és il·luminat. Els seus fruits en sorgir, ataronjats per fora i per dins; atrauen pit-roigs i esparvers, que volen per aquestes tranquil·les i misterioses contrades. Belles flors de taronger, totes elles, blanques, cobreixen un perfumat herbasseguer. Ja siguin àcides o dolces, les taronges són sucoses. De l’olor que desprenen les tarongines, es fan perfums i medicines. Belles flors de taronger, totes elles, blanques, cobreixen un perfumat herbasseguer.

OH, BELLA ALBADA! Oh bella albada; ets el cel obscur, il·luminat per la lluna plena de   la matinada! Passejo escoltant una dolça melodia: la cresta de les onades, fent emmergir, amb el seu so plàcid, els còdols i les roques condescendentment esquerpades. Ets la Venus dels mariners, una rosa de mil petals perfumats; les seves espines com fletxes en un buirac: una tija verda amb fulles, cada una representant dos-cents  mil enamorats. El més càndid record, les hores més plàcides abans de la mort. L’esperit d’un àngel, els cabells de la meva enamorada; un florit llimoner, al vell mitj d’un bosc d’espesos ametllers. Oh bella albada; ets el cel obscur, il·luminat per la lluna plena de   la matinada!

SOLEDAT, AMIGA MEVA Soledat, amiga meva, perquè em treus la família i  els amics? Perquè  abandones casa meva, deixant-me sol en la negror de la nit? Jo, et considerava, la deessa més bella i humil; que et donava tots  els honors, quan m'aixecava al matí; perquè m'has  robat, els éssers més preuats? Ets la deshonra de la família; l'ànima de la flama de l'infern, que crema la meva llar i la redueix en miserables cendres, que em fa viure al carrer! Soledat: fas dels homes, éssers vils que esclavitzen i destrueixen; fereixen els cors més febles i tendres de la humanitat. Fas de mi, soledat amiga meva, un ésser repugnant: enemic de la solidaritat i de la utòpica llibertat; esclau dels esclaus, dels monarques i dels burgesos; de la miserable vida que m'ha donat Déu! Soledat, amiga meva, perquè em treus la família i  els amics? Perquè  abandones casa meva, deixant-me sol en la negror d...

EL FOC DE LA VIDA L’espurna que encén la flama, és l’amor, que s’ha format, entre nosaltres; la flama que origina el foc, és la ginesta perfumada i de color groc. Els teus ulls són safirs, que brillen en la negror de la nit; les teves galtes rosades, dues llunes en l’aigua. Del teu cor, n’ha brotat, un jacint morat; que busca la passió, de la fogata de l’estimació. L’amor és una utopia, és el foc de la vida; que crea ferides quan separa, quan ajunta, records inoblidables. L’espurna que encén la flama, és l’amor, que s’ha format, entre nosaltres; la flama que origina el foc, és la ginesta perfumada i de color groc. Dos papallones sobrevolaren, els nostres caps, quan ens besàrem; els nostres llavis, es tocaren, suaument, amb la dolçura; de la llum de mitja nit, en l’arena de la platja. L’espurna que encén la flama, és l’amor, que s’ha format, entre nosaltres; la flama que origina el foc, és la ginesta perfumada i de colo...

CORATGE Quan l’estiuenc oratge, fa de l’aigua, terra humida a la platja; tú amb el teu coratge, et declares a mi amb ardor. L’amor que flueix per les teves venes; et porta càndids records de la infància; amb tendresa angelical, recordaves, una bella imatge primaveral. Tardes de tardor, contemplaves postes de sol a les roques; t’agradava sentir l’olor, que desprenia la mar, perfumada, de tons taronges, grocs i vermells. Cantaves melodies del segle passat; a la vora del foc, observant, com queien lentament, amb delicadesa, els blanquinosos flocs de neu. A trenc d’alba, collies roses, un ram de petúnies, un pom de ginesta; decoraves casa, acollidora, teva, per a fer-la més agradable als teus convidats. Quan l’hivernal oratge, fa caure les fulles dels solitaris arbres; el teu coratge, t’omple de valor per a declarar-te… No sabries com dir-m’ho, si el vent no t’hagués mogut els teus llisos i daurats cabells; els...

UNA BELLA I ETERNA IMATGE Els rajos de sol, reflecteixen una bella imatge; una parella besant-se, de fons, les aigües, d'una mar en calma. De cop, els núvols, cobreixen l'immens cel blau; de la pluja que cau, es forma lentament,  un arc de Sant Martí. D'aquell recordat matí, en van néixer una tulipa i una rosa; negre l'una, vermella l'altre; la segona te la vaig regalar a tu. Simbolitzava l'amor, que sentia per la teva ànima dòcil; l'ànima d'un àngel i el cos de la deessa que ets. El meu tresor preuat, el diamant de la meva aliança; un robí, dues quartes parts del meu cor; l'altre meitat, tú la tens, fins sempre i per sempre, eternament.

ELLA I JO, ESPIES DEL TEU AMOR Ella t’albirava engallardida, a l’acost de la fosca, amagada entre la garriga; prop dels esculls, tu estaves, tranquilament observant l’eterna posta de sol. A l’albada, cantaves salms, des del cloquer, acompanyant; l’harmoniós cant dels ocells, mentre el sol rogent eixia, a la solitària matinada. No et servia de conhort, veure passar una esparsa volandera; preferies continuar pensant, en la noia, que el cor t’havia trencat. Jo t’espiava engallardit, a la tarda, amagat entre els llimoners florits; tu besaves els peus de la princesa, dels teus nostalgiosos i pretèrits pensaments. La lluna, en eixir, la teva ànima, havia occit; no la pogueres recuperar, perquè et feia falta l’altre part, que la noia a qui estimaves, sigilosa te l’havia robat. Ella t’albirava engallardida, a l’acost de la fosca, amagada entre la garriga; prop dels esculls, tu estaves, tranquilament observant l’eterna po...