Salta al contingut principal

¡ANSIOSAMENTE, COMO EL MAR TE DESEO!

¡ANSIOSAMENTE, COMO EL MAR TE DESEO!
Dos soles ígneos
Brillan en tu universo,
Cuatro vástagos verdes
Forman gentilmente
El organismo
Que ansiosamente deseo.

Me gustaría descubrir
Lo que transmite tu mirada;
Misteriosa cada dia
Es un sueño de madrugada.

¡Desnúdame, abrázame!
Mi cuerpo fundiéndose
En el tuyo; ser uno sólo
Para fluir nuestra sangre
Como el agua por las cataratas,
Se desliza gallardamente.

Vivir en tus brazos,
Sentir los latidos
De un corazón solitario
Partido en pedazos;

Cada uno, una estrella
Guiando aquellas almas
Perdidas
Floreciendo de tus senos
Otro hermoso día
De esta apacible existencia
¡Que acaba de empezar!

Nuevamente, con la certeza,
De regocijar...

... Mientras la luna cubre las olas
Plateadas, del amar.


Dedicado a Sara Borrut, con todo mi amor

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CIRERER AFRODISÍAC

CIRERER AFRODISÍAC Al jardí ha florit un cirerer De flors blanques com les d'un llimoner; Desprèn una aroma tendrívola Ans la seva llum sigui asprívola. És una esotèrica estrella Perseguint la llustror de sa rosella Frueix del vol com un aucell lliure Malgrat no saber feliçment viure. Tots el condemnen, tots el rebutgen Quan és acusat d'ésser il·legal I neguen que pugui ésser lleial. La cobejança el converteix en odi, L'èter lluita perquè no s'acomodi I obté el gris típicament hivernal. Phoenix of the  Literature

TENDRESA HIVERNAL

TENDRESA HIVERNAL Embromats estaven els nostres ulls Desprès d'aquell primer bes nadalenc Puix que d'alegria, ben caramulls, Mos hàlits es glatien: l'un, pruïjenc D'efusió; l'altre, frisós de privar, Àdhuc d'incloure el teu lirisme A la seva psique, per albirar, Junts cada aurora i un magnetisme Harmoniós amb llurs pigments seràfics. Érem dos individus joànics Fruïnt dels nostres cossos en la nit: Nogensmenys un xic versàtils car ara Tu m'estimaves i adés jo t'odiava; En la llei, mos elfs s'uniren al buit. Phoenix of the Literature

SONET A CAL CAMILO

SONET A CAL CAMILO Cada cop que les festes senyalades Arriben, tu les copses ensucrades, Oferint-me dolços fets amb tendresa Que jo em menjo amb delicadesa Puix que són màgiques obres d'artista: De la tristesa en creen un somriure; És l'energia que ens falta per viure, Són les notes que un violoncel·lista Ha compost perquè algú les escolti Mentre observa les rogenques postes De sol, cada vesprada, i el transporti Pels records perduts de la seva infància. Cauen, de pluja, les primeres gotes, Ans ixo per tornar: ton do m'assacia! Phoenix of the Literature