Passa al contingut principal

ESTAMPA MARÍTIMA EN TEMPS DE GUERRA

ESTAMPA MARÍTIMA EN TEMPS DE GUERRA
Faetons i pelicans,
Mascarells i fregates,
Volen entre núvols flàccids i albins,
Batent les ales en el nocturn horitzó.

El mar batega
Fent moure les seves ones platejades;
És l'estampa que observo,
Des d'una casa tri-centenària.

Cauen bombes,
Vaixells disparen falciots,
Militars apunten amb els seus fusells carregats,
A civils que intenten sobreviure,
Fugint de l'exèrcit revoltat.

Agafo una corda,
La lligo en el balcó
De fusta de roure corcat,
On heroicament, per fi vaig morir.

Algú apretà el gatell,
Disparant bales cap a mi;
Llançà també granades,
Fent sagnar el meu descompost cadàver
Mentre el sol ix tenyint de roig aquell cel gris,
Primaveral com la pau,
Que tots necessitàvem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

IGNIS AMORIS

IGNIS AMORIS Hodie homo rosas carpit, quia ille alicuius amore ardet, femina ad eum appropinquat et dicit: “Ignis amoris me urit”. Ille surdus est, sed ille feminam amat, homo ab femina amatur, verba ab homine non audiuntur. Homo feminae rosam dat, hodie homo laetus est, quia femina homini osculum ardens dat, et aves in caelo volant. Homo et femina in monte sunt, et prata florentia immensa circumsistum illam, cum anima et corde homo feminam amat, quia vulnus amoris eum habet. Hodie homo rosas carpit, quia ille alicuius amore ardet, femina ad eum appropinquat et dicit: “Ignis amoris me urit”. Aarón De Balaguer

CIRERER AFRODISÍAC

CIRERER AFRODISÍAC Al jardí ha florit un cirerer De flors blanques com les d'un llimoner; Desprèn una aroma tendrívola Ans la seva llum sigui asprívola. És una esotèrica estrella Perseguint la llustror de sa rosella Frueix del vol com un aucell lliure Malgrat no saber feliçment viure. Tots el condemnen, tots el rebutgen Quan és acusat d'ésser il·legal I neguen que pugui ésser lleial. La cobejança el converteix en odi, L'èter lluita perquè no s'acomodi I obté el gris típicament hivernal. Phoenix of the  Literature

DEESSA MORTAL

DEESSA MORTAL Feies mitja, escoltant Bach; les orenetes voleiaven seguint la melodia i el compàs; t'asseies en una roca per a contemplar, com les onades ballaven en el mar. Els rajos de Sol, t'acaronaven les galtes rosades; les teves trenes platejades, semblaven or; te les acariciava, tu estaves callada; escoltant els batecs del meu cor. Prenyada estaves; ho notava, les patades del bebè; encisadores a la meva galta; com dues llunes, els teus ulls brillaven. Com perles precioses, junts estàvem; t'aixecares anunciant-me , que el paradís et cridava. Vas desaparèixer en les aigües, de l'oceà turquesa que ens envoltava; no et vaig tornar a veure, "per què ho vas fer?", t'ho vaig preguntar, trist al vent. Tornares per demanar que t'acompanyés; em vaig negar car no ho volia fer; llavors vas esfumar-te definitivament.