UN BRI D'ESPERANÇA EN UN MÓN CRUEL!
Fa temps que vaig perdre la felicitat
Cercant aquell amor lluminós i plaentment ardent,
Que potser algun dia em portarà
L’atzar tant desitjat per la humanitat venjativa i cruel.
L’Espanya que estimava mon cor ahir,
Amb la seva maldat avui,
Devora la meva ànima i la seva corrompuda carn!
Això no em fa sentir completament lliure,
Ans el contrari; l’esclau solitari, trist i amargat per tots i de tots.
Aquell vent innocent i bondadós,
Que portava en el passat, el bri d’esperança
Necessitada tan pels grans com pels petits,
Ara du innocents morts infinites!
Ja no existeixen ni la pau ni la vida,
Tampoc persones nobles, respirant humilitat i la preuada germanor!
Anhelen les riqueses que tenen els altres,
En comptes de conrear la més pura i honrada amistat
Que no té una vanitosa gelosia com la que ells somien!
Em vull morir aquí i ara,
Per no patir aquesta miserable existència;
Per no observar aquestes irracionals guerres,
I tenir impotència de no poder fer res
Mentre entre iguals s’escarnissen!
Enyoro aquelles abraçades
Que el mar em feia
En un jorn que ha passat,
Per deixar pas a un nou dia
d’una vida inhumana i atroç!
Em falta un bri d’esperança,
En aquest cruel món!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada